En el paisatge de la Vall s’enlaira una línia de vegetació verda i densa que amaga el riu Llobregós, zigzaguejant suaument en una terra plena d’encants i, alhora, tant a la mida de l’home.

A la nit, la Vall mira cap a les llums de la plana segarrenca i s’adorm bressolada per una foscor silenciosa. Desperta alegre al matí en la presència imponent de la serralada prepirinenca.

A primavera, la trobem enmig de la verdor dels camps i les flors de colors que esquitxen els marges i els sembrats. És la mateixa Vall sota un sol que cremarà la terra a l’estiu i ens desdiu de trepitjar els rostolls i ens fa buscar una ombra fresca o una font. Davant els tons càlids del boscatge a la tardor, ens descobreix que el pas del temps també és ple d’encant.

A l’hivern, la Vall desperta arraulida pel fred intens i a vegades no ens deixa veure gaire més enllà. Paisatges encisadors que cal trepitjar, conèixer i estimar.